 |
| Scripta manent / BiC sobre paper / 13,5x13,5 cm / 2023 |
500 PARAULES
Toni Martínez Revert
Ja fa dies que no ve de gust llevar-se d’hora. Un rere l’altre, els dies amaneixen malcarats... i no és d’allò més adient per a l’ànim, quan tot just acabem d’iniciar la tercera quarantena. Fa huitanta dies que la gent malviu la solitud estricta o acompanyada. Massa temps per a pensar i poc per a realitzar cap projecte. La música, llegir i escriure ixen guanyant. Tot i això, hui, en clarejar el dia he mamprès camí cap una mena de refugi que vaig haver d’improvisar quan el 23 F.
Com estic vivint al camp, talment un monjo de clausura, en escoltar soroll em vaig apropar a la barana que encercla la replaça davant casa i l’ensurt em va deixar corprès: gent d’ordre, disfressada d’astronauta com apareixen a la tele, escortaven la caseta del veí i s’enduien a la força la dona del meu amic Sebastià.
Separats per tres bancals no vaig captar la conversa, així que, en anar-se’n, li vaig pegar un crit.
—Què passa?
—Que diu la guàrdia civil que té el virus, a mi m’han pres la temperatura i no m’han deixat acompanyar-la.
—Però com ho han sabut?
-Diuen que va telefonar a una amiga que està en l’UCI i que el virus ha mutat i ara es contagia per la xarxa. Per això se l’han enduta i m’han requisat els telèfons.
Pensat i fet, he arreplegat exclusivament allò necessari i hores d’ara estic endreçant aquesta cova perduda enmig de la Serra Grossa a recer d’una vegetació exuberant.
Ara sí que estic realment sol i caldrà que m’organitze per tal de sobreviure com un Robinson Crusoe qualsevol. Jo també vaig telefonar un amic per dir-li que no em trobava bé, però a mi no em pillen i, de totes maneres, amb aquesta mutació, al pas que va, no en quedarem cap ni un.
Esgotat m’he tombat per descansar una mica, però no he pogut pegar ull, el cap em va a mil per hora. Els qui queden com es comunicaran? Si ixen de casa es contagiaran i no hi haurà més que televisió, però... i si, com sembla, també s’apega per les emissions dels aparells?
Jo no sé si estic infectat. Si tinc el virus eixe, moriré ací dins o pel contrari viuré els anys que Déu vulga, però no tornaré a la civilització, perquè seria un suïcidi. Eixiré –quin remei– a caçar i pescar, fent-me fonedís, pels paratges de la Cova Negra.
També és veritat que pot passar-me com als que fugint de l’enemic, no s’assabentaren que la guerra havia acabat i que el món, el nou món, era tan distint que ja no hi tenien cabuda.
En tot cas, ja que mai més veuré ningú, m’agradaria deixar unes paraules perquè quan em troben sàpiguen de nosaltres, com aquella planxa que van tirar amb un coet i que explicava qui i com som els terrícoles, per si alguns extraterrestres la trobaven.
He dibuixat una mà enorme i dins de cada dit escriuré cent paraules ben estimades per mi: ocell, cel, capvespre, tardor, rels, gessamí, malucs, remor... i així fins a cinc-centes.
